14/11/2009 Ca l' Amador

14/11/09 Desprès de tirar me cinc horetes caminant, hi havien ganes de menjar, i vaig recordar que el Diego (un company que ens vam conèixer al Berasategi) tenia un restaurant a Josa del Cadí, i sempre el tenia pendent per anar-hi. Així que vaig anar fins a Josa, un poblet molt petit i tranquil. Ca l´Amador esta enmig del poble i a part del restaurant te també una casa rural en las que el Diego ofereix dues habitacions.

Entrada de Ca l´Amador


En aquesta terrassa quan fa bon temps l´aprofiten per a donar menjars.

En Diego la veritat es que es va portar molt be i em va oferir una menjada espectacular, primer amb un saltejat de bolets collits per ell mateix.

Desprès va tocar unes Sardines amb Mel i Mató (estaven tant bones que no em va donar temps a fer la foto) i seguidament un Carpaccio de Peus de Porc, formatge d´Ossera i gambes saltejades. Espectacular!!!

I per rematar l´assumpte em va treure Cua de Bou amb Camagrocs, boníssim.

Tot això va acabar amb un Iogurt d´Ovella amb melmelada de Saüc.

Foto amb el chef, un tiu collonut. Gracies Diego!!!!

Josa del Cadí.

14/11/2009 Comabona (2547m)

14/11/09 Un altre cop torno al Massís del Pedraforca, un lloc on mai em cansaré d´anar. Encara que aquesta vegada no hi pujaré sinó que trio el Comabona, una muntanya germana dins de la Serra del Cadi.
Arribo molt d´hora al Mirador de Gresolet, mes que res perquè no sabia segur si la pista que porta al Collell estava tancada, però al veure que no ho estava pujo amb el cotxe i així m´estalvio una hora de caminata aburrida.

Deixo el cotxe al Collell, no hi ha gaire neu, malgrat les nevades del cap de setmana anterior.

Vista de la pista que ve del Mirador del Gresolet.

Ara començo a caminar en direcció al Pla de les Bassotes, on fa anys hi fèiem acampada amb la família.

Del pla hi ha un indicador que senyala el camí que va en direcció al Comabona per la Serra Pedregosa.

Travesso el Prat Socarrat.

Al fons esta el Pic de la Costa Cabirolera.

Estic vigilat per un cabirol.

Arribo a la zona mes alta de la Serra Pedregosa.

I ara vaig en direcció al Pas dels Gosolans.

Al que hi arribo al cap d´una estona.

Cartell indicador.

Des d´aquesta vertent molt esquerpada es pot veure el refugi de Prat d´Agulló.

Hi han unes canals impresionants.

Sols quedar remuntar la carena i al fons es veu ja el Comabona.

Cim amb el Pirineus de fons.

Foto obligatòria.

Panoràmica

Finalment al tornar cap al Collell, faig una parada on estan les cendres del meu pare.

03/10/2009 Lakabe, un poble diferent

03/10/09 En la ultima excusió que he realitzat al Elke, vaig fer un petit descobriment, al menys per a mi, i es tracta del poble on vaig començar la ruta, Lakabe.
Doncs em vaig fixar que els habitants, m´en vaig trobar uns quants, eren del tipus "hipi" i també que l´entrada del poble estava tancada amb una porta, i també el fet de que tots em miraven raro, encara que desprès vaig comprovar que eren molt amables i cordials. Aquests fets em van deixar una mica mosca, i quan vaig arribar a casa, en mirar per internet, vaig entendre el perquè.
Resulta que Lakabe era un poble abandonat i que l´any 1980 un grup de persones el van "okupar" i des de llavors han creat una comunitat en la que viuen del seu esforç en la terra, el bestiar, i que sols utilitzen energies renovables, i estan integrats dintre de la Red de Ecoaldeas, en la que ells son dels mes antics.

Vista del poble de Lakabe

Entrada principal

30/09/2009 Elke (1297m)

30/09/09 No veia l´hora de tornar a patejar muntanyes!! Doncs desprès d´uns mesos de baixa per paternitat retorno al meu medi preferit, la muntanya, com les cabres. Com que no puc fer uns desplaçaments gaire llargs, vaig decidir anar per la zona al nord de Pamplona, prop del pantà d´Itoiz, concretament a la muntanya que es diu Elke de 1297 metres. L´itinerari que vaig escollir no es el mes utilitzat (com vaig comprovar) i que surt del petit poble de Lakabe.

De Lakabe surt una pista de terra, que si ho hagués sabut abans l´hagués fet en cotxe, ja que no te ningun atractiu.

Al cap d´un quart d´hora de pujada, s´arriba a una bifurcació de pistes, en un paratge que es diu Elustandi.

S´ha d´agafar que s´endinsa en un bosc, sempre amb el permís d´aquests cavalls.

En deu minuts s´arriba a una explanada on hi han les restes d´unes quantes bordes.

Es increïble la quantitat de morers, hi han, a la tornada n´agafaré un bon cabàs.

Des d´aquí ja puc veure el destí d´aquesta excursió, l´Elke.

A partir d´aquí comencen els problemes, doncs hi ha un moment en que perdo de vista el sender, i decideixo tirar pel dret, marca de la casa, es clar!!

Aquesta decisió es tradueix en una processo entre milers d´esbarzers i pedres, grimpades gratuïtes...

He tingut que pujar per aquesta canaleta.

Fins que arribo en el ¿camí?, crec que si, però....

Com que veig el cim bastant aprop, em dic, "endavant que ja has perdut molt el temps, Mateu", i el que de lluny semblen arbustos, de prop son... mes esbarzers!!!

Segueixo el via crucis carenejant entre les roques i els pintxos.

Ja tinc el cim a tocar.

I a les dues hores arribo cansat i amb el cos esgarrapat al cim.

On hi han tres bústies.

Detall de la bústia.

Evidentment decideixo tornar pel camí d´on tenia que haver vingut.

I que transcorre per una hermosa fageda on la tardor ja es fa present.

Al sortir de la fageda, veig el petit poble de Gorraiz.

Aquest es el camí correcte.

Finalment faig una ultima mirada a aquesta muntanya

20/09/2009 Records musicals (V): Serrat

20/09/09 Reprenent el fil que vaig deixar fa quasi dos mesos, segueixo fent un repas als meus referents musicals. En aquest cas, segurament es el que estaria en primer lloc, mes que res perque es lo primer que escoltaria de ben petit, ja que el meu pare era un gran admirador d´en Serrat, amb el que compartia edat, ideals i una situacio politica bastant inestable.
Jo tambe soc un gran admirador d´en Serrat, i el considero el cantant mes important català, encara que a mi m´agraden sobretot la primera etapa de la seva carrera musical.
I desde fa uns mesos, al escoltar les seves cançons, apareix en el meu cap la imatge del meu pare, i aixo son coses que no es poden canviar.
Aqui deixo dos videos, com podien haver sigut molts mes, pero que a mi m´agraden molt.

09/09/2009 Aldura (537m)

09/09/09 Aldura es una modesta muntanya caracteristica de la comarca de Donostialdea, es una zona on la gent dels pobles del voltant (Astigarraga, Renteria, Oiartzun...) utilitzen per fer caminates enmig de la naturalesa. Aldura esta dintre dels límits del Parc Natural de Aiako Harria.
Doncs com ahir disposava d´un parell de hores lliures vaig decidir anar a descobrir aquesta zona, que la tinc molt a prop de casa i que mai l´havia visitat.
Vaig anar fins a una especie de restaurant situat al coll d´Idoia, on hi ha un aparcament, des de el qual ja es pot veure la muntanya.

Te un aparcament bastant ampli

Just comença una pista que esta tancada als vehicles motoritzats.

En el primer revolt, es troba una font d´on surt una aigua ben fresqueta.

Al llarg de tot el camí esta ple de mores, evidentment no m´hi vaig poder resistir, i en vaig recollir un quilet.

Al cap d´una estona s´arribar al coll de Malmazar, senyalat amb un pal indicador.

En aquest coll hi han unes taules i una borda on s´hi poden fer unes bones menjades.

Aquest animalot no em mirava amb gaire bona cara.

En uns 200 m s´arriba a una altra bifurcació, i cal agafar el camí que pujar entre uns pinars.

Es un tros curt però molt empinat.

Que em deixa a una zona plena de falgueres.

I que desemboca al cim d´aquesta muntanya, que te una bústia.

Un servidor en la foto obligatòria.

Desde el cim es pot veure la badia de la Concha, llàstima de núvols.

I també el port de Pasaia i Jaizkibel.

06/09/2009 Melmelada de mora casolana

06/09/09 Últimament a casa hem agafat afició a collir mores, gracies a que vivim al costat del bosc, en tenim moltes per a collir. I un cop a la cistella les convertim en melmelada que crec que ens surt força bona.
Ara tot seguit faig un relat pas a pas de la collita fins a convertir-se en melmelada.

Primer amb la inestimable ajuda de la Maia es recullen les mores.

També ajuden l´Ibon i la Nerea

En plena acció

Un cop a casa, admirem i pesem les mores

Tot seguit es posen en una caçola les mores i el seu equivalent amb sucre

Es cou a foc lent

I un cop colat, ho disposem en pots de vidre.

31/08/2009 Quina calor!!!!!!!!!!!!!!!

31/08/09 Collons!! despres de passar un estiu bastant caluros (cosa no gaire habitual en aquestes terres), i despres d´un parell de dies que no passavem de 18 graus, avui per sorpresa, 39 graus (foto), i un ambient irrespirable els ultims dies de l´estiu.