31 de desembre 2009

29/12/2009 Budi

29/12/09 Han sigut tretze anys de companyia, quasi be desde que estic visquent al Pais Basc, i encara que no era un gos gaire inteligent (mes be, gens) si que es feia estimar. Cal dir que has viscut molt be, i has mort ben tranquil. Adeu, Budi.


29/12/09

27 de desembre 2009

26/12/2009 Un breu repàs al meu 2009

26/12/09 No volia acabar aquest any sense escriure alguna cosa, no sé si de resum o de què, però escriure si més no, aprofitant que en aquestes dates ens hem de posar tontos, ser amics de tothom, ser bones persones i desitjar a tot déu pau, amor i felicitat, i coses per l´estil. Sembla com si tot l´any poguéssim dedicar-nos a ser uns cabrons sempre i quan per nadal ens convertim en unes persones fantastiques.
Després d´aquesta "reflexió" nadalenca, fare un petit resum del meu 2009.
A nivell personal el 2009 a sigut un any que el podria resumir com agredolç, sobretot perque el mes d´abril vaig perdre al meu pare, i just un mes despres, va neixer l´Ibon, fet que va amortiguar moltissim la tristesa.
I respecte a les excursions realitzades, no he pogut fer totes les que tenia planejades, pero no em puc queixar, ja que n´he fet unes quantes:

* Sierra de Garobel/Salvada (Ascensions al Ungino i al Eskutxi)
* Sierra de Guara (Mondinero i Fragineto)
* Soratxipi i Bonozorrotz
* Cresterio del Aitzkorri
* Pusilibro i Sierra de Leire
* Taga
* Cuculo
* Circular al Circ d´Arantza (Mendieder i Ekaitza)
* Els penyasegats d´Ulia
* Aldura
* Elke
* Comabona
* Cingles de Gallifa

Espero que el 2010 sigui mes prolific en muntanyes i excursions.

21 de desembre 2009

21/12/2009 Bones festes!!!

21/12/09 Als poquets que entreu en aquest blog, us desitjo que passeu unes bones festes junt amb la gent que mes estimeu, jo ho faré amb les meves dues joies.
FELICITATS!!!!!


20 de desembre 2009

19/12/2009 Barça, el millor equip del mòn

19/12/09 La veritat es que es una sort ser barcelonista en aquesta època, he viscut la era Cruyff, la d´en Ronaldinho i companyia, i la actual d´en Pep Guardiola. Crec que difícilment es podrà superar el que a fet aquest any el Barça, amb l´afegit de que ho ha aconseguit jugant un futbol espectacular, i amb molts jugadors de la casa. Champions, Lliga, Copa del Rey, Supercopa d´Europa, Supercopa d´Espanya i el Mundial de Clubs, no hi ha cap club que ho hagi fet.
¡¡VISCA EL BARÇA!!!




12 de desembre 2009

Intensitat


No es mes qui mes alt arriba sinó aquell que influenciat per la bellesa que l´envolta, mes intensament sent.

Maurice Herzog

02 de desembre 2009

02/12/2009 Amy McDonald

02/12/09 Recentment he descobert a la Amy McDonald, i la veritat es que m´encanta la seva veu.

29 de novembre 2009

28/11/2009 Montserrat

De camí cap a casa, Montserrat s´hem va acomiadar amb aquesta postal.

20 de novembre 2009

15/11/2009 Un passeig pels Cingles de Gallifa

15/11/09 En aquesta ressenya proposo una ascensió pel camí dels Feliuans, que és l'itinerari més típic i ben senyalitzat cap al cim, i que es molt adequat per a fer amb quitxalla i família. En aquest cas vam fer- ho la Marta, el Pol i jo.
Aquesta es la muntanya on pujarem.

En el km 12,5 de la carretera que va de Sant Feliu de Codines i Gallifa, surt una pista que va al Mas de la Roca, i que esta senyalat.

Es segueix la pista fins a una bifurcació, a l´esquerra es va cap al mas, cal agafar el de la dreta, que esta senyalitzat amb marques grogues i verdes.

Als dos minuts hi ha una altre bifurcació, i tal com senyala en Pol, seguirem el de la dreta.

Es creua la riera de la Roca, i ens endinsem en el bosc.

Per moments el camí es fa molt estret.

El camí esta ben senyalitzat, no hi ha pèrdua.

S´arriba al collet de la Pedra, on hi ha una valla metílica.

S´arriba al rato al coll de Sant Sadurní, aquí cal atravessar una pista forestal, i el camí s´enfilara cap a l´ermita.
Des d´aquí nomes queda pujar directament, sense senyalitzacions.

Fins arribar a l´ermita de Sant Sadurní de Gallifa

Des d´on es gaudeixen unes magnifiques vistes del Moianes.

Panoràmica.

















17 de novembre 2009

14/11/2009 Ca l' Amador

14/11/09 Desprès de tirar me cinc horetes caminant, hi havien ganes de menjar, i vaig recordar que el Diego (un company que ens vam conèixer al Berasategi) tenia un restaurant a Josa del Cadí, i sempre el tenia pendent per anar-hi. Així que vaig anar fins a Josa, un poblet molt petit i tranquil. Ca l´Amador esta enmig del poble i a part del restaurant te també una casa rural en las que el Diego ofereix dues habitacions.



Entrada de Ca l´Amador


En aquesta terrassa quan fa bon temps l´aprofiten per a donar menjars.


En Diego la veritat es que es va portar molt be i em va oferir una menjada espectacular, primer amb un saltejat de bolets collits per ell mateix.


Desprès va tocar unes Sardines amb Mel i Mató (estaven tant bones que no em va donar temps a fer la foto) i seguidament un Carpaccio de Peus de Porc, formatge d´Ossera i gambes saltejades. Espectacular!!!


I per rematar l´assumpte em va treure Cua de Bou amb Camagrocs, boníssim.

Tot això va acabar amb un Iogurt d´Ovella amb melmelada de Saüc.


Foto amb el chef, un tiu collonut. Gracies Diego!!!!


Josa del Cadí.









14/11/2009 Comabona (2547m)

14/11/09 Un altre cop torno al Massís del Pedraforca, un lloc on mai em cansaré d´anar. Encara que aquesta vegada no hi pujaré sinó que trio el Comabona, una muntanya germana dins de la Serra del Cadi.
Arribo molt d´hora al Mirador de Gresolet, mes que res perquè no sabia segur si la pista que porta al Collell estava tancada, però al veure que no ho estava pujo amb el cotxe i així m´estalvio una hora de caminata aburrida.

Deixo el cotxe al Collell, no hi ha gaire neu, malgrat les nevades del cap de setmana anterior.

Vista de la pista que ve del Mirador del Gresolet.

Ara començo a caminar en direcció al Pla de les Bassotes, on fa anys hi fèiem acampada amb la família.

Del pla hi ha un indicador que senyala el camí que va en direcció al Comabona per la Serra Pedregosa.

Travesso el Prat Socarrat.

Al fons esta el Pic de la Costa Cabirolera.

Estic vigilat per un cabirol.

Arribo a la zona mes alta de la Serra Pedregosa.

I ara vaig en direcció al Pas dels Gosolans.

Al que hi arribo al cap d´una estona.

Cartell indicador.

Des d´aquesta vertent molt esquerpada es pot veure el refugi de Prat d´Agulló.

Hi han unes canals impresionants.

Sols quedar remuntar la carena i al fons es veu ja el Comabona.

Cim amb el Pirineus de fons.

Foto obligatòria.
Panoràmica

Finalment al tornar cap al Collell, faig una parada on estan les cendres del meu pare.



















04 d’octubre 2009

03/10/2009 Lakabe, un poble diferent

03/10/09 En la ultima excusió que he realitzat al Elke, vaig fer un petit descobriment, al menys per a mi, i es tracta del poble on vaig començar la ruta, Lakabe.
Doncs em vaig fixar que els habitants, m´en vaig trobar uns quants, eren del tipus "hipi" i també que l´entrada del poble estava tancada amb una porta, i també el fet de que tots em miraven raro, encara que desprès vaig comprovar que eren molt amables i cordials. Aquests fets em van deixar una mica mosca, i quan vaig arribar a casa, en mirar per internet, vaig entendre el perquè.
Resulta que Lakabe era un poble abandonat i que l´any 1980 un grup de persones el van "okupar" i des de llavors han creat una comunitat en la que viuen del seu esforç en la terra, el bestiar, i que sols utilitzen energies renovables, i estan integrats dintre de la Red de Ecoaldeas, en la que ells son dels mes antics.

Vista del poble de Lakabe

Entrada principal


30 de setembre 2009

30/09/2009 Elke (1297m)

30/09/09 No veia l´hora de tornar a patejar muntanyes!! Doncs desprès d´uns mesos de baixa per paternitat retorno al meu medi preferit, la muntanya, com les cabres. Com que no puc fer uns desplaçaments gaire llargs, vaig decidir anar per la zona al nord de Pamplona, prop del pantàItoiz, concretament a la muntanya que es diu Elke de 1297 metres. L´itinerari que vaig escollir no es el mes utilitzat (com vaig comprovar) i que surt del petit poble de Lakabe.

De Lakabe surt una pista de terra, que si ho hagués sabut abans l´hagués fet en cotxe, ja que no te ningun atractiu.

Al cap d´un quart d´hora de pujada, s´arriba a una bifurcació de pistes, en un paratge que es diu Elustandi.

S´ha d´agafar que s´endinsa en un bosc, sempre amb el permís d´aquests cavalls.

En deu minuts s´arriba a una explanada on hi han les restes d´unes quantes bordes.

Es increïble la quantitat de morers, hi han, a la tornada n´agafaré un bon cabàs.

Des d´aquí ja puc veure el destí d´aquesta excursió, l´Elke.

A partir d´aquí comencen els problemes, doncs hi ha un moment en que perdo de vista el sender, i decideixo tirar pel dret, marca de la casa, es clar!!

Aquesta decisió es tradueix en una processo entre milers d´esbarzers i pedres, grimpades gratuïtes...

He tingut que pujar per aquesta canaleta.

Fins que arribo en el ¿camí?, crec que si, però....

Com que veig el cim bastant aprop, em dic, "endavant que ja has perdut molt el temps, Mateu", i el que de lluny semblen arbustos, de prop son... mes esbarzers!!!

Segueixo el via crucis carenejant entre les roques i els pintxos.

Ja tinc el cim a tocar.

I a les dues hores arribo cansat i amb el cos esgarrapat al cim.

On hi han tres bústies.

Detall de la bústia.

Evidentment decideixo tornar pel camí d´on tenia que haver vingut.

I que transcorre per una hermosa fageda on la tardor ja es fa present.

Al sortir de la fageda, veig el petit poble de Gorraiz.

Aquest es el camí correcte.

Finalment faig una ultima mirada a aquesta muntanya