14/12/2008 Arturo Perez-Reverte

14/12/08 Fa uns quants anys que els diumenges es fan una mica menys feixugs (es que jo treballo...), gracies als escrits que fa l´Arturo Perez-Reverte al XLSemanal del Diario Vasco. No hi ha setmana que em defraudi, amb el seu estil sarcastic, chulesc, molt clar i directe, tracta temes molt actuals, i no deixa "titere con cabeza", em faig un tip de riure. Deixo un exemple en l´escrit que ha sortit avui.


LO QUE DEBE SABER UN TERRORISTA, per Arturo Perez-Reverte

Oído al parche, terrorista. O terroristo. A ti te lo digo, sí. Quítate un momento la capucha o la kufiya, tío. Lo que lleves puesto. Deja el cuchillo de degollar infieles, el Corán sin notas a pie de página, el teléfono móvil conectado a la mochila bomba, la pistola del tiro en la nuca, el coche trampa y las mentecatas obras completas de Sabino Arana que, encima, analfabeto como eres –hasta las cartas de extorsión las escribes con faltas de ortografía, colega–, no has abierto en tu vida. Deja todo eso un momento y atiende. Tengo unos bonitos consejos para regalarte por la patilla, a fin de que puedas ser un terrorista eficaz y prudente, de los que nunca caen en manos de la policía. En un país serio, esto me llevaría delante de un juez: colaboración con banda armada, apología del terrorismo o qué sé yo. Cualquier cosa lógica. Pero estamos en España, oyes. Nada de lo que voy a decir es cosa mía, sino tomado de los periódicos después de que altos responsables policiales larguen en la prensa con pelos y señales. Es de dominio público, vamos. Al alcance de cualquiera. Así que tú mismo, tronqui. Lee y aprende, porque parece mentira. No os enteráis. Los periódicos llevan años contándolo, y vosotros seguís dejándoos coger como capullos en flor. Para empezar, ¿sabes por qué palmó Cheroqui, o Txeroki, o como se escriba? Entre otras cosas, porque los etarras usan cibercafés para comunicarse, y las fuerzas represoras del Estado fascista vigilan esos sitios. Por si no habías caído en la cuenta, lo señaló el ministro del Interior el otro día. Cibercafés, dijo. Con todas sus letras. Y la policía no es tonta. Ya sé que el nivel intelectual de los gudaris ha bajado mucho, y que los liberados, los legales, los kaleborroka y otros heroicos luchadores vascos y vascas seguirán acudiendo a esos sitios cual pardillos, a ponerse correos electrónicos como locos. Quien no da más de sí, no da más de sí. Pero en fin, tío. Por el ministro, que no quede. El que avisa, no es traidor. Otro detalle, pringao: que no se te ocurra más, en tu terrorista y puta vida, llevar encima ordenador portátil ni lápiz de memoria con datos de la peña. ¿Vale? Tampoco robar un coche nuevo y ponerle una matrícula vieja: un Peugeot 207 con letras ZL canta la Traviata. Así que elige otras letras, porque si no te van a pillar seguro, como explicó amablemente el jefe de los txakurras a cuanto periodista se interesó por el detalle. Porque una cosa es el secreto policial y otra la transparencia informativa habitual en una democracia madura y diáfana como la nuestra. Ojito con eso. Ya sé que contar minuciosamente cómo y por qué se ha trincado a un terrorista es forma segura de alertar a otros para que no cometan el mismo error, pero qué se le va a hacer. Las policías extranjeras alucinan en colores con lo nuestro, pero aquí nos encogemos de hombros. No passssa nada, coleguis. Cuando se es referente moral y reserva ética de Occidente, como es el caso de España, nobleza obliga. Podría contarte un montón de cosas más, terrorista de mis carnes. De este y otros episodios. De etarras patosos y de islamistas chapuceros. Explicarte por lo menudo cómo se los detecta, sigue, vigila y detiene mediante tal o cual instrumento, o porque cometen determinado error. Advertirte sobre cómo debes revisar los bajos de tu coche y localizar la chicharra que le pusieron, eludir el equipo direccional de sonido que graba tus propósitos, evitar aquella autopista porque tiene videovigilancia, no registrarte nunca con tu chica o chico en hoteles así o asá, olvidar tal cafetería, restaurante, carnicería islámica, bar, piso o sucursal bancaria. Pero no me necesitas. Tú mismo podrías, leyendo tres o cuatro periódicos, establecer la identidad del confite que se berreó a la madera sobre tu colega Gorka, o Edurne, o Mohamed, o Manolo. Porque ésa es otra. Hasta las identidades de infiltrados y chivatos salen a relucir, a veces con familia y domicilio incluidos, en este país donde acogerse a la condición de testigo protegido –y no digamos testigo a secas– es jugar a la ruleta rusa con seis balas en el tambor. Como para que colabore la Niña de la Venta. Aquí te venden a cambio de un minuto de telediario, y no sería la primera vez que confidentes o infiltrados tienen que abrirse a toda leche porque una llamada telefónica les advierte que, en media hora, el ministerio del Interior, el portavoz tal o cual, van a detallar ante la prensa hasta la talla de faja que usa la madre que los parió. Resumiendo, chaval. En este país de cantamañanas no necesitas un manual titulado Lo que no debe hacer el perfecto terrorista. Basta con leer los periódicos. Pero, claro. Aquí la prensa tiene derecho a saber. Los ciudadanos tienen derecho a saber. Incluso los terroristas –ya te digo que España no es opaca, autoritaria y poco democrática como Gran Bretaña, Alemania o Francia– tienen derecho a saber. En consecuencia, saben. Y aun así, los trincan. Calcula el nivel, Maribel.

13/12/2008 Arc de Sant Martí

09/12/2008 2º Aniversari de la Maia

09/12/08 Avui la Maia ha complert dos anys. Es lo mes bonic que he fet, i la seva felicitat es el meu objectiu en aquesta vida.

Felicitats!!!!

05/12/2008 Benvingut Hug!!

05/12/08 Avui m´ha trucat l´Hernan i m´ha anunciat el naixement del seu segon fill, ´l´Hug. Des d´aquí us vull donar una forta abraçada i que to us vagi molt be.

FELICITATS!!!!!!!

03/12/2008 Mikel Laboa

03/12/08 Ha mort en Mikel Laboa. Es pot dir que era el patriarca de la cançó basca (tipus Lluís Llach, Serrat o Raimon a Catalunya), un home molt humil, i gens donat a aparèixer en el "mon mediatic" actual. Un home planer, que se´l podia trobar pel carrer i no es donava gens d´importància.
I encara que el seu cançoner es en euskera era ben conegut a altres indrets, i les col·laboracions amb artistes catalans, gallecs, irlandesos... era bastant freqüent. Descansi en pau. Gero arte, Mikel.
Aquí deixo un exemple de la seva musica amb la cançó Txoria Txori.

23/11/2008 Sierra de Leire

23/11/08 He passat mil cops pel costat de la Sierra de Leire, i mai li havia fet gaire cas, i finalment he decidit coneixer-lo de primera ma.
He anat fins al Monestir de Leire, des d´on surt un camí, anomenat la Cañada de los Roncaleses, un antic camí de transhumància que anava de la Ribera navarra a la zona de Salazar, Roncal...

El camí transcorre entre boscos de roures i boixos.

En questio de una hora de pujada s´arriba al coll de Castellar, aquí comença a aparèixer la boira.

Giro cap a l´oest, i entre la boira es divisa la cima del Castellar (1287m).

Arribant ja a la cima, coronada amb una gran creu.

El Castellar

Del Castellar segueixo el sender frondós en direcció oest, ara m´enfilo al coll de Arangoiti.

Al cap d´un rato arribo al coll, d´on desprès baixaré cap al monestir.

Ara vaig carenant per la serra, al davant tinc l´Arangoiti (1356m), encara que la boira l´amagui.

Arribo al darrer coll, on hi ha un transformador elèctric.

I en quinze minuts arribo al cim de l´Arangoiti, amb la seva torre de TV. !Que lleig queda!

A la cima

Monestir de Leire

Monòlit de Leire, ESPECTACULAR!!

20/11/2008 Baigura (1477m)

20/11/08 Avui, per celebrar l´aniversari de la mort d´en "Patxi", me donat el gust de fer una excursió. Direcció, Navarra, i al final he decidit pujar al Baigura, una muntanya que ja havia intentat anteriorment però que em vaig perdre i no la vaig fer.
He anat fins al poble d´Azparren, que esta als peus del pantà d´Itoiz. D´allà surt una pista, que anteriorment s´utilitzava per anar a Abaurregaina.

Al principi es tracta de pujar per una amplia pista de terra, i en mitja hora s´arriba a una bifurcació, agafo la que va per la ma dreta, deixant a la dreta la reixa.

El camí puja ara enmig d´una gran fageda, on la tardor esta en el seu màxim esplendor.

Al rato, arribo a un gran coll verdós, i m´enfilo a ma dreta.

En direcció a un pinar, al final es començar a copsar el cim.

Sortint del pinar arribo, a una zona de petits arbustos, m´encamino directament a la cima rocosa del Baigura.

Ja arribo, i fot bastant de vent.

Un servidor a la cima.

La bústia.

Al fons els Pirineus nevats.

10/11/2008 Records Musicals (III): Sangtraït

10/11/08 Retornant als records musicals d´un servidor, no podien falta els Sangtraït, que em van agafar quan tenia uns setze anys dintre del boom del rock catala, on junt amb Sau, Sopa de Cabra, els Pets i alguns mes, van triomfar molt.
A mi, que em començava a enganxar el rock mes dur tipus AC/DC o Metallica, em va enganxar mes Sangtraït.
Aqui deixo dos exemples de la seva musica, la primera es El Senyor de les Pedres i l´altre El Vol de l´Home Ocell.
Salut!

09/11/2008 ¡¡¡¡¡¡Vacances!!!!!!

09/11/08 Visca!!!!! Vacances!!!! Semblava que no arribarien mai, i sobretot d´aquesta ultima setmana, de molta feina, que junt amb l´ansietat d´acabar s´ha fet molt llarga. Ara tinc 16 dies de "descans", a veure si puc fer alguna sortida muntanyenca i a disfrutar de la família.

29/10/2008 Lluna plena

26/10/2008 Barack Obama

26/10/08 No és que sigui partidari dels demòcrates, però molt menys dels republicans.
Espero que Obama sigui el primer president negre d'USA, encara que penso que el fet de que sigui negre és anecdòtic (o hauria de ser-ho). El que és important és que faci fora als republicans del govern, i amb ells un estil de política, que es nociva per a tot el mon.
Si fa vuit anys hagués guanyat l´Al Gore (encara que tampoc m´agrada un pel), segur que el món seria molt millor del llegat que ens deixa en Bush. Ens haguéssim estalviat molta guerra, violència, terrorisme, gana, contaminació... encara que n'haguessim patit igual.
És com canviar pets per merda. Posats a triar em quedo amb els pets demòcrates que si obres la finestra i ventiles una mica encara es pot respirar.

19/10/2008 Records musicals (II): E.L.O

19/10/08 Junt amb els Dire Straits, un altre grup que em va enganxar va ser la ELO (Electric Light Orchestra), a casa sempre havia vist els discs que tenia el meu pare i mai els hi havia fet gaire cas, fins que a la Pegaso, no se si era setè o vuitè curs va venir un noi, que es deia Emmanuel (crec? Hernan, ajut...), que em va fer enganxar a la musica de la ELO.
La ELO es va formar a mitjans del 1970 desprès de la disolució del grup "The Move". Tres dels seus músics, Roy Wood, Jeff Lynne y Bev Bevan van decidir formar una altre banda, la ELO.
Aquest grup tenia un estil, que rea una mescla de musica clasica amb el rock, que es va denominar rock sinfonic, on juntaven els sons dels violins amb les guitarres i les bateries, creant un so molt especial.
Aquí deixo un parell d´exemples d´aquest:

17/10/2008 Records musicals (I): Dire Straits

17/10/08 Feia temps que volia fer un petit homenatge a la musica que mes m´ha marcat en la vida. I ho volia fer amb imatges o millor algun vídeo, i gracies a l´Anna ( ara be una picada d´ullet) que m´ha guiat en l´objectiu.
I per començar no podien ser uns altres que els Dire Straits.
Grup angles fundada el 1977 pels germans Knopfler, Mark i David, John Illsley i Pick Withers. i que en l´any 1985 amb el disc Brothers in Arms va suposar l´explosió del grup com a fenomen de masses.
Per mala sort o gafe, mai vaig poder veure´ls en directe, mentre els meus amics ho feien, quina ràbia...
Aquí deixo un parell de vídeos, la de Sultans of Swing i Brothers in Arms.

24/10/2008 Visita familiar

24/10/08 Aquest dimecres hem tingut la visita del Pol, la Marta i la meva mare, aprofitant que havien estat uns dies als Pirineus, han vingut a Donosti. Fent gala del seu gafe meteorològic, hem gaudit d´un dia gris i plujós ( no esperava menys), però igualment vam disfrutar d´un bon dinar al Dana-Ona a Lasarte i de una tarda de jocs amb la Maialen.

21/09/2008 Zinemaldia, una comedia

21/09/08 Durant deu dies Donosti es converteix en la "capital" del cine, amb el seu Zinemaldia. Tot això estaria molt be, reconec que m´agrada molt el cinema, però el tenir que suportar durant una setmana i mitja a una gentussa que es creu superintelectual i esnob, amb els seves credencials penjades del coll, les noies cridant i plorant com idiotes per veure al actor guaperas de turno, es algo que em supera.

Crec que se l´hi dona massa importància a tot aquest mon, tractant als actors/actrius com a divinitats. Peró be, la veritat es que també passa el mateix amb l´esport o la musica. M´imagino que la gent necessita aquestes coses per oblidar els problemes de la vida real.

17/09/2008 Lucky

17/09/08 Avui ens ha deixat en Lucky, ha viscut quinze anys que crec que han sigut feliços per ell.

Estava una mica com una cabra, però s´ha fet estimar, i a fet molta companyia, sobretot a la Nerea, a mi, a la Maia i a en Budi.

Adéu Lucky, que et vagi be.

16/09/08 Lapazarra (1785m)

16/09/08 Desprès de quasi dos mesos treballant sense parar, per fi vaig poder fer una excursió. Per sort el dia a sortit esplèndid, i he agafat el cotxe i en direcció a Belagua, concretament volia anar al coll de Erraitze, però la sorpresa va ser important quan vaig trobar la carretera tancada. Llavors vaig improvisar i despres de mirar els mapes, vaig decidir pujar al Lapazarra (1785m), una muntanya que esta eclipsada per les que te al voltant, com l´Anie, el Txamantxoia, Lakartxela...
Vaig aparcar el cotxe en una àrea de esbarjo anomenada Mata de Haya.

S´agafa un sender marcat amb les ratlles vermella i blava, un sender que passa primer per un pinar,

seguidament es passa per un camp de falgueres on ja es veia al fons l´objectiu, el Lapazarra.

El camí passa per un riu completament sec, ara el camí estarà marcat fins al final amb fites de pedres.

Aquest es el Lapazarra.

El camí començar a pujar, per un sender empedrat, a ma dreta hi ha una pedrera.

I finalment el camí desemboca en una amplia canal que va a parar al coll de Larreria.

Un cop al coll, tan sols queda girar en direcció oest i pujar fins a la cima.

Des de la cima es veu una meravellosa panoràmica.

14/09/2008 Regatas de la Concha

14/09/2008 Els primers dos diumenges de setembre es celebra a Donosti un dels espectacles esportius mes bonics que conec jo, les regatas de la Concha. Es la carrera de traineras mes important de l´any, i participen basicament traineres de Euskadi, Cantàbria i Galícia.

Fins fa poc temps els dominadors absoluts eren els bascos, però en els últims deu anys han predominat les traineres cantabres, i entre la de Castro i la de Astillero s´han repartit la majoria dels triomfs.

Avui s´ha disputat la final, on Castro sortia amb una diferencia de divuit segons respecte a la segona, i era impensable que perdes la Bandera.

Al final nomes a perdut vuit segons i s´ha imposat fàcilment, causant la alegria dels mils de cantabres que s´havien desplaçat en massa.

En aquestes dues fotos s´aprecia la bellesa d´aquest esport, els de color verd son els de Hondarribia, i els vermells els campions de Castro.